Recull d’impressions de can Monegal (visita de cinc estudiants de la UPF el passat dimarts 17 de febrer):
a) Un programa setmanal líder d’audiència a una televisió local es pot fer amb molt pocs recursos.
b) Només calen 5 càmeres, un plató bastant minimalista amb peces d’Ikea, una regidora a qui el presentador no fa cas, l’equip de realització, un presentador amb notable experiència i algun “famosillo” que es presti a dir que sí a tot allò que se li pregunta.
c) Un sol presentador amb una pantalla i quatre càmeres jugant amb plans diferents poden emplenar una hora de pantalla.
e) El punt c) és possible sempre i quan la persona té un estil propi cultivat durant molt temps.
d) El públic és del tot accessori. Apareix al programa vuit vegades, sempre que s’entra i se surt i abans i després de la publicitat. (Això sí, ha d’anar-hi preparat per una hora de raig UVA intensius).
e) Jugar amb un presentador amb format analògic pot ser molt beneficiós, però si no presta atenció al temps pot fer perdre bastants minuts de pantalla (en Monegal es va extendre més d’un quart d’hora del temps que tocava).
En definitiva, Telemonegal és un programa barat i d’èxit, una fórmula perfecta per a una televisió local. Només li afegiria una mica més d’amenitat i un glossari a peu de pantalla (amb càirons) per a tots aquells que, a hores d’ara, encara no estan avesats al vocabulari monegalesc.
I demà… “Banda Ampla: l’estat de la pagesia”, una filosofia molt diferent.
